Suchergebnisse

El franquismo fue una dictadura brutal, pero no siempre fue igual. En los años cuarenta y cincuenta se vivió en una dictadura similar a las fascistas, en un clima de guerra civil, de represión y de terror. La sociedad vivía en el miedo y/o en la sumisión. Las minorías resistentes eran heroicas, pero no modificaban el régimen político. Durante los años sesenta, ciertos sectores de la sociedad empiezan a perder gradualmente el miedo; el Estado no controla la vida social ni la cotidianidad en el uso de la lengua; se desarrolla la lucha sindical pese a la represión; el mundo universitario y cultural menosprecia el franquismo y, a finales de los años sesenta, emergen demandas y protestas sociales en los barrios populares. En este marco, los núcleos políticos, la mayoría de izquierdas y nacionalistas, empiezan a enraizarse en los ámbitos más críticos del régimen. La Transición pactada era casi inevitable. La mayoría de la sociedad no quería la continuidad del franquismo, aunque temían un cambio traumático y violento. El resultado fue un inicio democrático formal. No obstante, el franquismo institucional estaba presente en las Fuerzas Armadas, en la alta burocracia, en la Judicatura, etc. La Transición fue un inicio de democratización. ; Francoism was a brutal dictatorship, but it was not always that way. During the 1940s and 1950s, people in Spain lived under a dictatorship like that of other fascist dictatorships, in a civil war atmosphere of repression and terror. Society lived in fear and/or submission; resistant minorities were heroic, but they did not change the political regime. In the 1970s, some segments of society gradually began to lose their fear; the Spanish state no longer controlled social or daily life regarding the use of language; the fight of the trade unions grew despite State repression; universities and cultural spheres despised Francoism and, by the end of the decade, social demands and protests emerged in working-class neighbourhoods. In this context, the political cores -most of the left as well as nationalists- began to take root in the most critical areas of the regime and an 'agreed transition' became almost inevitable. Most of society did not want the Franco regime to continue, but they also feared a traumatic and violent change. The result was a formal democratic beginning. However, institutional Francoism was still present, for example, in the armed forces, the upper echelons of bureaucracy, and the Judiciary. Transition was the beginning of democratisation. ; El franquisme va ser una dictadura brutal, però no sempre va ser igual. En els anys quaranta i cinquanta es va viure en una dictadura similar a les feixistes, en un clima de guerra civil, de repressió i de terror. La societat vivia en la por i en la submissió. Les minories resistents eren heroiques, però no modificaven el règim polític. Durant els anys seixanta, sectors de la societat comencen a perdre gradualment la por; l'Estat no controla la vida social ni la quotidianitat en l'ús de la llengua; es desenvolupa la lluita sindical malgrat la repressió; el món universitari i cultural menysprea el franquisme i, a finals dels anys seixanta, emergeixen demandes i protestes socials als barris populars. En aquest marc, els nuclis polítics, la majoria d'esquerres i nacionalistes, comencen a arrelar en els àmbits més crítics del règim. La Transició pactada era gairebé inevitable. La majoria de la societat no volia la continuïtat del franquisme, encara que temien un canvi traumàtic i violent. El resultat va ser un inici democràtic formal. Tanmateix, el franquisme institucional estava present en les Forces Armades, en l'alta burocràcia, en la Judicatura, etc. La Transició va ser un inici de democratització.

La vivienda es algo más que la vivienda. Es el lugar de convivir, de reproducir la fuerza de trabajo y de construcción de lazos afectivos. La vivienda es también una de las condiciones para acceder de facto a la ciudadanía. Para muchos habitantes la vivienda es algo menos que una vivienda. La marginalidad territorial que es a su vez social genera una dinámica excluyente: dificultades formativas, vivir en un medio humano que comparte déficits de todo tipo; falta de relaciones con gentes distintas que pueden proporcionar pistas, contactos, informaciones y recomendaciones; sentirse excluido de los medios profesionales, académicos, culturales. El habitante en estos casos no puede ejercer de ciudadano, su status formal (si lo tiene) no puede ejercerlo. En nuestra cultura actual se da por obvio que todo el mundo tiene un derecho a la vivienda. Pero para muchos no lo es. El fin de muchas políticas de vivienda social no tiene como objetivo principal el bienestar de la población y el derecho a la vivienda sino el negocio privado y la complicidad de la política pública cómplice y perversa (sean cuales sean las intenciones propagandísticas iniciales). La ciudad como la vivienda es un proceso continuado, que no se puede dejar en manos exclusivas ni de gobernantes, ni de profesionales (arquitectos, urbanistas, etc.) ni de los promotores y constructores. Y menos aún de los bancos y de los propietarios del suelo. Es la ciudadanía organizada que debe promover y guiar las dinámicas urbanas. En este proceso debe conquistar los derechos legítimos socialmente pero no formalizados o si lo están pero que en realidad la mayoría o amplios sectores de la población no los pueden ejercer, como es el caso de una vivienda digna e integrada en la ciudad. ; Housing is more than housing. It is the place to live together, to increase the workforce and to build affective bonds. Housing is also one of the conditions to access de facto to citizenship. For many inhabitants, housing is something less than housing. The territorial marginality, which is also social, generates an exclusionary dynamic: formative difficulties, to live in a human environment that shares deficits of all kinds; lack of relationships with different people who can provide clues, contacts, information and recommendations; to feel excluded from the professional, academic and cultural media. The inhabitant in these cases cannot exercise as a citizen, he cannot exercise his formal status (if he has one). In our current culture, it is obvious that everyone has a right to housing. But for many it is not. The end of many social housing politics does not have as main objective the well-being of the population and the right to housing, but the private business and the complicity of complicit and perverse public policy (whatever the initial propaganda intentions). The city as housing is a continuous process, which cannot be left in the exclusive hands of leaders, professionals (architects, town planners, etc.) or promoters and builders. And even less of the banks and landowners. It is organized citizenship that must promote and guide urban dynamics. In this process it must conquer the socially legitimate but not formalized rights or the ones that are, but in fact the majority or broad sectors of the population cannot exercise them, as is the case of a decent and integrated housing in the city. ; L'habitatge és una mica més que l'habitatge. És el lloc de conviure, de reproduir la força de treball i de construcció de llaços afectius. L'habitatge és també una de les condicions per accedir de facto a la ciutadania. Per a molts habitants l'habitatge és una mica menys que un habitatge. La marginalitat territorial que és al seu torn social genera una dinàmica excloent: dificultats formatives, viure en un medi humà que comparteix dèficits de tot tipus; manca de relacions amb gent diferent que poden proporcionar pistes, contactes, informacions i recomanacions; sentir-se exclòs dels mitjans professionals, acadèmics, culturals. L'habitant en aquests casos no pot exercir de ciutadà, el seu estatus formal (si en té) no pot exercir-lo. En la nostra cultura actual es dóna per fet que tothom té un dret a l'habitatge. Però per a molts no ho és. La fi de moltes polítiques d'habitatge social no té com a objectiu principal el benestar de la població i el dret a l'habitatge sinó el negoci privat i la complicitat de la política pública còmplice i perversa (siguin quines siguin les intencions propagandístiques inicials). La ciutat com l'habitatge és un procés continuat, que no es pot deixar en mans exclusives ni de governants, ni de professionals (arquitectes, urbanistes, etc.) ni dels promotors i constructors. I menys encara dels bancs i dels propietaris del sòl. És la ciutadania organitzada que ha de promoure i guiar les dinàmiques urbanes. En aquest procés ha de conquerir els drets legítims socialment però no formalitzats o si ho estan però que en realitat la majoria o amplis sectors de la població no els poden exercir, com és el cas d'un habitatge digne i integrat a la ciutat.